És música: ha sortit d’un cor.

J.S.B.

A les quatre de la tarda el vell es va incorporar al llit i va dir Kaspar, fill, on ets? Si bemoll, la, re bemoll, si, do. Aquella frase li havia tornat sobtadament a la memòria. Sentir com el pobre Gottfried tocava el clave sempre li havia causat pena, molta pena. Recordava els ulls grisos de Gottfried, oberts com si volguessin fugir del seu lloc rere les notes que les seves mans llargues i nervioses anaven confegint. S’imaginava el seu cor desbocat, que el feia mirar les dones amb una ànsia que al vell més d’una vegada l’havia fet tremolar…

I sobretot, el seu pensament caòtic, que el feia viure en un desordre constant de la ment.

Tot això els havia fet plorar a tots dos, a ell i a la seva fidel Magdalena, quan el doctor Müthel els va dir que Gottfried Heinrich no hi tocava: que creixeria com els altres nens, però que no podien demanar-li cap esforç mental perquè no tenia pensament. Malgrat això, un dia els va envair l’esperança, com l’esclat d’una llum fresca. Havien pogut comprovar que el doctor s’havia equivocat de molt: Gottfried pensava. Però es veu que tenia el pensament al cor i no al cap. Era un dia fred i ple de neu; un dia que ell tornava especialment cansat de la Tomasschule, amb ganes de carregar-se tota la Junta d’Ineptes en bloc; mentre traspassava el breu espai que el separava de casa, va sentir un quequeig estrany al clave i es va trobar Gottfried, amb set anyets, assegut imitant la seva postura, inclinat damunt del teclat, els ulls extraviats, tocant una versió no gaire nítida del Contrapunctum VIII que ell havia assajat sovint els darrers dies, el nen abocat damunt dels sons, suant, tan transportat que ni s’havia adonat de la presència del seu pare. Ningú no havia ensenyat l’art del teclat a Gottfried, perquè a un nen sense pensament no se li ensenya res. Son pare, a peu dret, silenciós, amb la perruca a la mà, la boca oberta, comprovava que el seu estimat Gottfried tenia pensament, memòria i voluntat, perquè si era capaç de reproduir una cosa tan difícil és que pensava, recordava i s’esforçava, lloat sia el Senyor. I el mestre va calcular a quina escola l’havia de portar des de l’endemà mateix. Però, després de diverses provatures, el fracàs contundent d’aquesta inciativa els va fer arribar a la freda conclusió que Gottfried només tenia pensament, memòria i voluntat per a la música; per a la resta de coses encara era el que el doctor Müthel els havia dit: un idiota. I ho seria tota la vida. Però a partir del dia del Contrapunctum, Gottfried va tenir permís exprés del seu pare per tocar el clave, com tots els altres germans. Els més grans amb respecte i els més petits amb una certa por, sovint escoltaven en silenci les seves esbojarrades improvisacions que podien durar molta estona i que feien saltar les llàgrimes de Magdalena que per dintre resava i deia pobre fill meu, pobre fill meu, que no té pensament sinó per a una música estranya.

El 26 de febrer, quan celebraven els setze anys de Gottfried, tots els germans presents li van demanar que improvisés i ell, com feia sempre que havia de posar les mans en qualsevol instrument, alçà la vista i mirà son pare amb aire suplicant, la boca oberta, mostrant, sense adonar-se’n, el forat de la dent trencada a la baralla de feia dos anys al carreró que vomitava el fang i l’aigua negra al Pleisse, com demanant un difícil permís que el seu cap feble no podia entendre que tenia concedit per sempre. I el pare havia d’assentir amb el cap perquè el benaurat Gottfried pogués tocar amb tranquil·litat d’esperit. El vell recordava que aquell dia va ser especialment dur perquè Gottfried va partir d’un tema insòlit, un si bemoll, la, re bemoll, si, do, que va fer aixecar les protestes dels germans, però que ell va fer callar per veure fins on el duia. Tothom va entendre que les improvisacions sobre aquest tema conduïen Gottfried directament a l’infern. Però com que els feia pena el buit del seu cap, el van deixar tocar fins ben entrada la tarda, quan Elisabeth, la beneïda Liza, per treure-li aquella música diabòlica del damunt, li va proposar d’anar a llançar-se boles de neu a la plaça de Sant Tomàs. Si bemoll, la, re bemoll, si, do, una mena de deixatament fantasmagòric i improcedent del tema familiar que agafava la forma badeshc, que no volia dir res per a ningú si no és que en alguna llengua estranya i antiga, Badeshc fos el nom ocult de Satanàs.

Aquest tema i la música que se’n va derivar havien tornat a la memòria del vell. Per això s’havia incorporat al llit, havia girat els seus ulls inútils cap a la paret i havia mormolat Kaspar, fill, Kaspar, que no ho sents?

–No sento res, mestre.

El nen va estremir-se. S’havia adormit, amb el llibre obert. El mestre ja s’havia rendit abans que ell arribés al final del setè capítol. És que aquell tractat sobre els sons a la natura era tan avorrit, que el sol record de les pàgines llegides l’havia fet sucumbir a ell també.

–Que ha tornat, en Gottfried?

Kaspar es va deixondir. Va posar, a la pàgina adient, el tros de pell groga amb un lleó repujat que el mestre sempre feia servir com a senyal de punt de lectura, tancà el llibre i el va deixar a la tauleta, al costat del medicament marronós que reposava a la tassa. La seva ment eixerida de seguida va situar-se:

–És a casa del senyor Altnikol fins…

–Fins que em mori.

–Vós ho vau disposar així.

Kaspar, alerta, esperava alguna reacció estranya del vell. Però aquest no es va alterar i tampoc no va fer reposar el cos als coixins. Al contrari, es va treure de sobre el llençol prim i va fer el gest de baixar del llit. El pobre Kaspar, espantat, no sabia què fer.

–Però mestre… No podeu…

–I tant, que puc. Encara no m’he mort. On és el bastó?

–No ho sé. Jo no… –Desconcertat–: El bastó? Vo-leu el vostre bastó?

–Ningú no preveia que tornés a caminar. L’heu llençat?

–Jo us puc fer de bastó, mestre.

El vell s’hi va avenir, admirat de la capacitat de resposta d’aquell vailet a qui deia fill i que li hauria agradat que ho hagués estat. En canvi, el pobre Kaspar maleïa la seva mala sort. La senyora havia de ser fora fins a la nit i li havien encomanat que estigués atent als desigs del mestre, per més minsos que fossin.

–Porta’m a l’orgue.

Kaspar va haver de fer de bàcul imprevist del mestre. Ja es veia venir les cares llargues de la família quan s’assabentessin del que havia passat. Però ell era allà per complir els desigs del mestre, per minsos que fossin.

Van travessar el menjador familiar i la sala dels claves fins a la porteta que donava a l’estança de l’orgue.

–La clau ha de ser al pany –va dir el mestre. I sí, hi era. Respirant amb dificultat per l’esforç fet, el mestre es va repenjar contra la paret i va dir per dins, paret, benaurada paret, segur que no esperaves que tornés a repenjar-me mai més en tu.

–Voleu tornar al llit? –va fer Kaspar, esperançat. –Ni parlar-ne.

Un cop refet de la fatiga, el mestre pegà uns copets secrets a la paret i, de bracet del noi, va accedir a la sala de l’orgue. Com si l’estigués veient: era un instrument no gaire gran, amb pocs registres, però de mecànica molt fidel i molt sòlida i d’una afinació insòlitament perfecta. Kaspar obrí els porticons i la llum de començaments de juliol es va posar, agraïda, sobre els seus ulls i va passar de llarg, indiferent, pels del mestre, per anar a il·luminar el teclat de l’orgue i el clave Haus-mann, el preferit del mestre.

–Manxa, Kaspar.

El noi es va col·locar al lloc del manxaire i agafà la palanca de desbloqueig. Es va posar a manxar l’orgue i de seguida va aparèixer el tema si bemoll, la, re bemoll, si, do, el tema diabòlic del pobre Gottfried, que Kaspar no podia conèixer perquè encara no havia nascut quan es va sentir per únic cop en aquelles parets. I a conti-nuació, desenvolupava el tema amb una trentena llarga de compassos de contrapunt i proferia uns esgarips estranys, dissonants, amb setenes i novenes, sense cap base argumental ni d’estructura, precisament allò que el mestre deia que no s’havia de fer; amb una descurança per les veus, ja que tot eren acords plens. O no, ara, amb el registre més feridor de trompeta, una melodia agra i la seva imitatio fugada, dissonant… Bé, Kaspar es negava a admetre que allò fos cap melodia. Mirà cap al mestre i s’estranyà de veure’l somriure.

El mestre somreia perquè estava acceptant el somni de Gottfried i s’adonava que el que el seu fill deia amb aquells xiscles era que ell, a la seva manera, també existia; i va intuir vagament que allò podia ser que algun dia fos música. Va acabar de manera sobtada, amb un breu acord impossible de do, re bemoll, re, mi bemoll mi, fa, i quan es va fer el silenci, el mestre va sentir els sanglots reprimits de Kaspar, que repo-sava el cap a la placa metàl·lica de matrícula de l’instrument, plena de verdet, que li queia davant del nas i que confirmava que Olegarius Gualterius sauensis me fecit in Markkleeberg. Anno domini 1720. Des del racó del manxaire, Kaspar no gosava ni mirar els ulls cecs del mestre.

–No m’he tornat boig, Kaspar. –Què és, això?

–El somni d’un benaurat. I ara penso set variacions. Quasi les tinc acabades.

Kaspar va pensar que era dins el malson de l’infern. I es va esgarrifar quan va sentir que el mestre, en comptes de demanar-li acompanya’m al llit que estic cansat, li va dir copia això que has sentit, Kaspar, que encara ens queda força feina.

–Però si no és música!

–No em diguis que no te’n recordes…

Ho va deixar anar en el seu to d’amenaça suau, el que feia més por. Acostumat a obeir, Kaspar s’acostà al pupitre, desplegà la ploma, el tinter i el paper pautat i començà, amb la facilitat que li donava la seva extraordinària retentiva, a escriure aquell horror com si fos música.

–Sona molt lleig, mestre –va dir quan es va veure obligat a repetir el compàs vint-i-setè del tema.

–Sona com ha de sonar al cor dels purs.

Ara sí que tenia la certesa que el mestre havia embogit. Va sospirar i acabà l’encàrrec amb el retorn del tema inicial i aquell horripilant final amb do, re bemoll, re, mi bemoll, mi, fa, i va deixar la ploma sense poder reprimir una ganyota de fàstic.

–Ja he acabat, mestre. –Doncs toca-ho al clave.

Rematadament foll. erò com que Kaspar havia estat criat per obeir i fer música, va obeir: però no va fer música; va produir uns sons esgarrifosos, escanda-losos, que ni els nens més trapelles deixats sols davant d’un clave no es podien imaginar trobar-hi.

–Fa diesi, sol diesi, la! –el va renyar el mestre. –Però és que encara sona pitjor –va replicar com a excusa–. Si venim de mi bemoll major…

La mirada cega perduda en un futur impossible per a ell va mormolar allò que mai no hauria gosat dir, si no hagués estat pel seu estimat Gottfried:

–Tant se val d’on véns. No hi ha tònica. El tema i el seu desenvolupament només són un miratge… Hi ha música sempre inesperada.

–I les dissonàncies?

–També les ha creades el Senyor. –Després d’uns segons de pausa, allargà la mà, cap on devia ser el Kaspar i, quasi en un murmuri, es refermà en l’ordre–: Fa diesi, sol diesi, la…

I Kaspar va fer fa diesi, sol diesi, la, i els sorolls horripilants es van acomplir com el mestre havia previst. Llavors el mestre es va posar a dictar, amb fúria, amb la pressa del moribund que no se’n vol anar sense haver deixat, com una àncora per al record, el seu darrer pensament, un pensament d’il·luminat per la seva gosadia, un contrapunctum canònic, amb un equilibri perfecte entre les parts fugades, a partir de la bogeria del tema inicial. I sobre aquesta, sis variacions més, totes en el mateix… en la mateixa falta de to, com si tots els tons tinguessin el mateix valor i no existís la realitat de la tònica, la dominant, la subdominant i la sensible. Kaspar es creia que pararia boig, però obeïa i copiava amb absoluta fidelitat el que el mestre li dictava. Al cap de dues hores, el mestre estava pàl·lid i suat per l’esforç titànic que acabava de fer. Llavors, sense moure’s d’on era, agafat amb força als extrems de la taula, va roncar ara, Kaspar, ho tocaré tot a l’orgue. Recorda-ho mentre manxis per si se t’ha escolat algun error.

–No he comès cap error, mestre –Kaspar ho va dir sense fatxenderia: la música, simplement, sempre la feia bé–. Si de cas, el que està equivocat és el…

–El pensament no està equivocat, Kaspar… –el va tallar amb una certa sequedat–. Prova de ser generós. Si no, no ho entendràs mai.

El mestre va tocar el tema i els contrapuncta variats i les parets de la casa es posaven a plorar perquè no estaven avesades que, precisament en aquella llar, se sentissin aquells gemecs descontrolats.

Quan va acabar, el mestre es va quedar capcot, visiblement fatigat, però tot i així, pensant greument en aquella concreció del somni del seu fill. Se li van il-luminar els ulls cecs i va mirar cap a la banda del manxaire.

–Saps guardar un secret, Kaspar? –Sí, mestre.

–Porta la ploma i el paper.

El noi va obeir amb rapidesa. Ell, assenyalant-lo com si l’estigués veient:

–Apunta el títol de la peça. –Mirà lluny, com si busqués informació als límits del record i recità, quasi reli-giosament–: Contrapunctum sobre un tema de Gottfried Heinrich Bach. –I esperà, impacient–: Ja està?

–Sí, mestre.

–M’agrada més a l’orgue que no pas al clave. Demà me’n faràs una versió per a llaüt. Em sents, Kaspar?

–Sí, mestre: per a llaüt –va empassar-se saliva. –T’ha agradat?

–No, mestre. Gens.

Per segon cop en tot el dia, el vell va somriure. –A mi, sí. Posa-hi el meu nom.

–Ho voleu signar? –Es va tornar a escandalitzar, pobre Kaspar–: Això?

–Precisament això sí, Kaspar.

Amb lletra tremolosa, Kaspar va posar la signatura que poquíssimes vegades li demanava el mestre: «Johannes Sebastian Bach fecit».

–Gràcies, vailet… –va sospirar el vell, al límit de les seves forces–: Ara sí que m’hauries de portar de seguida al llit. I això que hem escrit… de moment amaga-ho. –Va sospirar–: Em puc fiar de tu?

–Sabeu perfectament que donaria la vida per vós. El vell, complagut per la resposta, va deixar passar una estona. Potser es recreava en la mostra de lleialtat; potser estava recordant el tema de Gottfried i l’imaginava per a instruments de corda.

–Quan em mori ho portaràs tu personalment al meu fill gran.

–El senyor Friedemann ho estriparà.

–Diràs a Wilhelm Friedemann –va recitar amb veu cansada, interrompuda per la respiració afeixuga-da– que aquest tema del seu germà Gottfried és allò que estimo més en aquest moment i que és la meva voluntat que sobrevisqui a totes les vendes que es facin dels meus manuscrits i els meus llibres.

–Però com voleu que algú es vengui cap manus-crit dels…

–Ja en sentiràs a parlar –el va interrompre el mestre–. Però això no s’ho podrà vendre.

–Per què, mestre?

–No ho sé. –L’ancià va mirar, com si hi veiés, cap a la llum de la finestra, somiador–. De debò, no ho sé…

–No és música, mestre.

–És música: ha sortit d’un cor. –Adreçà el rostre cec cap a la veu de Kaspar, donant per acabada la qüestió–: Mentrestant, amaga-ho. No ho ensenyis a la meva Magdalena, que es posaria a patir.

Va aixecar-se amb esforç, i el vailet corregué a la seva vora.

–Estic molt cansat. Això s’està acabant… –I quan el vailet ja era al seu costat–: Tu creus que estic boig, Kaspar?

–Compte amb el graó, mestre.

Kaspar ajudà el mestre, exhaust per l’esforç, a ficar-se al llit. Era primera hora de la tarda i estava caient un bon xàfec d’estiu; el nen pensava com és que encara no han arribat, com és que no ve ningú, que vinguin, que vingui algú, perquè el mestre es va posar a dir, amb veu esquerdada Magdalena, on ets, on són els meus fills, que em moro, on és la meva música, què és, tanta foscor… I amb veu ronca, desafinada, va cantar, de cara a la paret, ja n’hi ha prou, Senyor: quan vulguis, allibera’m dels meus lligams. Jesús, vine. Oh, món, adéu. Parteixo cap a la mansió celestial. Parteixo ple de certesa i de pau, deixant enrere ma gran misèria. Ja n’hi ha prou, Senyor. I Kaspar no sabia si deixar-lo sol i córrer a demanar auxili. Però es va quedar paralitzat al costat del mestre perquè aquest li havia agafat la mà i havia aspirat amb força tot l’aire del món. Encara va prémer més la mà de Kaspar, com si així s’estigués aferrant a la vida. Ja no va treure l’aire. Kaspar, atemorit, es va posar a plorar perquè se li acabava de morir el mestre i ell estava sol a la casa i no sabia què fer.

La pluja estiuenca insistia a batre amb força contra els vidres de la cambra. Kaspar es va desfer amb aprensió de la mà que l’aferrava i s’aixecà de sobte, espantat pel pensament: la senyora Magdalena, el senyor Fried-mann, el senyor Altnikol… tothom l’acusaria de la mort del mestre per haver-lo deixat anar a treballar, desobeint les instruccions i per haver-lo deixat compondre una música que l’havia matat. Ple de pànic, es precipità cap a la sala de l’orgue. Amb ulls plorosos va agafar tots els papers que havia escrit aquella tarda nefasta i en va fer un munt. Es va fregar el front per treure’s de sobre qualsevol record d’aquella música diabòlica, com si ell fos capaç d’oblidar cap nota sentida, i eixí de la cambra amb el plec de partitures aferrat amb ràbia i anà fins als fogons de la cuina. Full a full, els va anar llençant tots al foc, per esborrar qualsevol vestigi de la seva desobediència, qualsevol prova del seu delicte, fins que amb el darrer full, el somni d’un boig va ser consumit pel foc i va desaparèixer, com si fos una vida, convertit en fum pel canó del fumerol, cap al cel gris de Leipzig.